No puc negar que ahir em van caure unes llàgrimes mirant el funeral del Michael Jackson. I no és d’extranyar perquè, amix moniatos, he de reconèixer que durant molts anys vaig ser un gran fan d’aquest monstre (en el sentit més ampli de la paraula) de la música. De fet, si em permeteu, us confessaré que el meu primer walkman (Sony ell) va sonar per primera vegada a l’estiu del 83 amb l’única cassette del Thriller. Sonava sense parar…! Jo tenia 11 anys i acaba de saltar directament dels Parchís, al Michael (d’aquí ja vaig desvariar a la Madonna, Whitney Houston, Communards, Curiosity killed the cat, Matt Bianco, Swing Out Sister… fins a parar a la colla de bandes heavys dels finals dels 80 que tan m’han traumatitzat).
Doncs bé… tornant a les llàgrimes d’ahir… us diré que em va emocionar veure com darrera del mite, del personatge, del freaky… hi havia una persona de veritat: un fill, un germà, un pare de família… i és que… tots… per molt raros que siguem… també som persones.
Descansi en pau Michael Jackson.
Arxivat sota: Curiositats
moniatos
Nando esports
Lou
peresident
elnoidelamuntanya
Val la pena tenir cinc minuts i mirar un videoclip d’alguna de les seves cançons.
Podia ser tot el que fos, però per damunt de tot, un FENOMENO